En tractar dels orígens i la historia del Ball de Bastons, no crec que puguem aportar res de nou a tot el que els grans folkloristes del nostre país han estudiat, escrit i divulgat.
Tots aquells que d'una manera o altra volem parlar del folklore, les tradicions o els costums de casa nostra, forçosament hem d'anar a raure als treballs que han publicat els eminents folkloristes barcelonins Aureli Capmany i Farrés (1868-1954), Joan Amades i Gelats (1890-1959), o bé Rossend Serra i Pagès (1863-1929). Més modernament hi podríem afegir el sitgetà Blai Fontanals i Argenté, que en aquests darrers anys ha dut a terme una tasca de recerca molt important dins la nostra comarca, i Jordi Bertran i Luengo, tarragoní, autor d'un llibre sobre el ball de bastons a Tarragona.
En Blai Fontanals ens diu que «la major part dels balls primitius que avui coneixem, bastons, cascavells, cintes, cèrcols, espases, faixes, etc. no van néixer com a balls propis, sinó que són romana- lla d'unes complexes danses rituals en les quals es volia representar les feines camperoles, les ramaderes i els episodis de les caceres. Algunes de les seves parts estaven dedicades als elements naturals: terra, aigua, foc i aire, amb qui l'Home s'havia d'esbatussar a diari». «Cada interpretació es dividia en diverses parts, cada una de les quals significava una fase diferent del procés. Així per exemple, en les danses de tipus agrari, el primer dels balls solia ésser la simulació de la sembra, el seguia el creixement, la collita i final- ment la celebració amb els primers àpats.» «Per tal d'obtenir una representació més real, utilitzaven els estris més adients, bastons, taps de gerra, cèrcols, espases, cordes, faixes i altres, que amb el temps acabaren per donar nom genèric a molts tipus de balls», per això les persones que pels seus oficis utilitzaven el bastó com a eina de treball, com poden ésser els pastors, pagesos, matalassers, batedors, etc., moltes vegades també l'usaven per efectuar els seus balls..
Encara que en aquest treball ens centrarem primordialment en el ball de bastons, no per això podem passar per alt una altra dansa, que si bé a la nostra terra no ha tingut mai gran preponderància, si que ha arrelat a altres llocs de la Península, en especial a les terres del nord. Ens referim al ball d'espases que trobem referènciat a l'Aragó, Astúries, País Basc, Castella, Galícia, la Rioja i, en menys quantitat, al País Valencià i Andalusia.
Pel que fa a Catalunya, s'han trobat referències del ball d'espases a Cervera, Tarragona i Tortosa, encara que a tot arreu se n'ha perdut el rastre entre els segles XVI i XVII.
D'aquesta dansa que podríem dir que és cosina germana del ball de bastons i, fins i tot, algú diu que n'és l'antecessora directa, el folklorista Aureli Capmany ens diu: «...esta danza era la más comprometida, pues hacían los danzantes alarde de manejar las espadas con agilidad y donaire singulares. Simulaban asaltos de esgrima y adoptaban posturas y situaciones arriesgadas. Unas veces se acosaban cuatro a cuatro, otras dos a dos y a veces lucíanse solos.»
Aquesta descripció es pot interpretar com un combat entre dos bàndols de guerrers, i certament devia ésser així, ja que la indumentària d'alguns grups encara porta el ribetejat dels pantalons i del flagel·lí de dos colors diferents.
En un altre lloc, Capmany ens diu que «...cal també fer constar que amb tota probabilitat la Dansa d'Espases té un origen molt més llunya que el ball de bastons, i que aquest és un continuador d'aquella, substituint les armes de tall i punta per les de xoc, i per tant menys ofensives».
També és de la mateixa opinió l'estudiós Amades, el qual diu que l'actual ball de bastons que «és l'antic Ball d'Espases, si bé canvia- ren dites armes per pals, molt menys perillosos per als balladors. Hi ha llocs que del ball de bastons encara en diuen Ball d'Espases». En un altre lloc torna a insistir sobre el mateix i escriu que el ball de bastons «és l'hereu dels antics balls guerrers d'espases i altres armes, als quals donava tanta importància el poble grec». «En temps hel·lènic, les eines de treballar la terra foren mudades per espases o altres armes i la dansa ritual prengué un aspecte pírric i guerrer.
Malgrat això, la indumentària típica dels ballaires conserva encara molt deix del vestit propi dels camperols grecs i no pas dels guerrers o soldats d'aquell temps».
Per últim, aportarem unes noves tesis sobre l'origen d'aquesta dansa, detallades per Jordi Bertran en el seu llibre sobre el ball de bastons a Tarragona (1990). Ell ens destria, segons diversos autors, l'origen del ball de bastons en tres hipòtesis: la neolítica a l'edat del bronze, l'íbero-celta i la greco-romana. La primera teoria situa el seu origen vers els anys 2000 aC. dient que té un significat marcadament agrícola, a causa de l'aparició mateixa de l'agricultura i de la tendència sedentària de les tribus que s'anaven formant; el seu punt de partida podria ser el Ball d'Espases i hi predominaria un caire guerrer.
En la segona teoria, considera els ibers com a introductors de les danses religioses a les nostres terres, situant-se especialment en la franja més oriental de la península, entre el nord de l'actual Catalunya i el sud del País València. També els celtes podrien haver aportat les seves danses procedents del nord dels Pirineus, ja que foren ells els qui desenvoluparen amb més rellevància la metal·lúrgia i, per tant, aportaren l'ús de les espases. La darrera teoria li dona origen grec, i és la que ha tingut un estudi més aprofundit pels investigadors que atorguen arrels hel·lèniques a la dansa que, a través de Roma, devia arribar a les nostres terres vers el segle III aC., la qual s'ha mantingut amb força propietat.
Després de tot el que hem llegit dels diferents estudiosos, podem concretar que el ball de bastons és una dansa d'origen grec, que pot ser una dansa guerrera on han estat canviades les espases per bastons o bé que és una reminiscència d'alguna dansa ritual camperola que representava les diferents fases de la vida agrària. El que sí que és ben cert és que aquesta dansa, tal com la coneixem, ha arrelat fortament en molts països d'Europa i especialment a casa nostra, cosa que ha provocat moltes variants i, per tant, també se li han anat donant diferents denominacions segons la contrada on es balla.
Referent als noms que ha rebut en les diferents comarques, Joan Amades en les seves recerques ha trobat els següents noms: «bastoners», «garrots», «cobertores», «palitroques», «palillos», «paloteo», «paloteado», «makil-dantza» al País Basc, i fins i tot, a Vilafranca del Penedès i a Vilanova i la Geltrú, el nom de «ball de bataners».